dret al treball anul·lat per la transfòbia

Una nit qualsevol, als carrers de San Pedro Sula, la segona ciutat més gran d’Hondures, un home va matar a trets, davant dels morros de Carolina Murcia, una dona. Una societat travessada per la transfòbia els havia negat altres camins laborals possibles i s’havien vist conduïdes a exercir com a treballadores sexuals al carrer. Podria haver estat una mort més, oblidada en la impunitat: des de 2009, més de 400 persones de la comunitat LGTBI han estat assassinades a Hondures segons les Nacions Unides. Però Carolina Murcia va denunciar l’assassí, el va identificar en una roda de reconeixement i el va veure entrar a la presó amb una condemna de 22 anys.

Tot seguit, va haver de sortir del país per ser testimoni protegit. El 25 de setembre de 2016 va arribar a Madrid, amb poc més que la seva maleta i la intenció de demanar asil. Com a sol·licitant de protecció internacional, va entrar al sistema d’acollida i va tocar-li una plaça a Barcelona, “una ciutat molt oberta”, on tindria, segons les treballadores socials, més oportunitats que en altres racons de l’Estat espanyol com Terol o Ciudad Real, on envien moltes sol·licitants d’asil que denuncien sentir-se marginalitzades. Carolina Murcia va afanyar-se a organitzar-se, a trobar algun col·lectiu o associació on trobar-se acompanyada per la seva comunitat.

Així va topar amb ACATHI, una associació que acompanya la migració i el refugi des de les diversitats LGBTIQ+. “A ACATHI sí que em vaig sentir acollida, en un espai segur, compresa”, explica l’hondurenya. “Necessitàvem un espai que mirés la persona més enllà del calaix que li correspon com a migrant o persona LGTB, per poder treballar en termes de l’arribada de la persona, les seves angoixes, la xarxa social de suport que necessita”, explica Rodrigo Araneda, psicòleg comunitari i director d’ACATHI.

Al seu territori, Murcia va estudiar “batxillerat i vaig arribar a fer deu matèries d’Enginyeria Industrial”. Arribada aquí, a través del programa d’acollida, la van col·locar en “un curs de neteja de sis mesos, però vaig dir que no. Jo no volia treballar en neteja, volia treballar de cambrera, d’alguna cosa de cara el públic, que és el que m’agrada”.

Però no va tardar a encarar-se amb la discriminació per transfòbia en l’àmbit laboral: “La persona que m’entrevistava em deia: ‘Ho consultaré, però no crec que t’agafem. Mai ens ha tocat una persona així’”, recorda Murcia. Poc va trigar a haver d’exercir com a treballadora de la llar. Tres anys i diversos episodis de discriminació després, amb l’estatus de refugi per fi aprovat, ha trobat feina de cambrera en un restaurant, “el que sempre m’ha agradat”.