maternitat segrestada per la DGAIA

Després de pors, llargues cues i diversos obstacles burocràtics, Eli González va aconseguir presentar la sol·licitud d’asil el gener de 2019, tres mesos després d’haver-se vist obligada a fugir de Nicaragua. “Jo estava en una situació molt vulnerable, ja que sabia que estava embarassada i no tenia cap mena de xarxa. Havia de buscar com sobreviure”, recorda amb tristesa. Va entrar al programa d’acollida amb la Creu Roja. “En poc més d’un mes vaig viure tres canvis de domicili”, explica González.

A través de la matrona que l’acompanyava en l’embaràs, va conèixer Ana Ara, una activista feminista que ha viscut mitja vida a Nicaragua, i així i va començar a envoltar-se “de persones meravelloses”, segons la nicaragüenca. Uns mesos abans de donar a llum, havia aconseguit teixir una bonica xarxa de cures i afectes a Barcelona. Però, quan el nadó tenia dos mesos, la Creu Roja va requerir-li un nou canvi. “M’havia de traslladar a un pis compartit a Terrassa quan ja tenia una xarxa: em vaig sentir com si em desenganxessin d’una germana”, denuncia. El pitjor estava a punt d’arribar.

Amb poca xarxa i obligada a fer tràmits burocràtics per regularitzar el seu fill, en alguna ocasió es va veure forçada a demanar el favor a terceres persones de passar a buscar el nen a la llar d’infants. En una d’aquestes ocasions, de cop i volta li van trucar de l’hospital. “El meu fill estava ingressat, ple de tubs, i a sobre de no saber si sobreviuria, arriben els Serveis Socials per obrir una investigació per maltractament i jo n’era la principal sospitosa. No entenia res”, recorda amb els ulls amarats. La Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) va retirar-li la custòdia del seu fill. “Van ser onze mesos de tortura, em van destrossar la vida totalment”, diu González.

“Van passar onze mesos fins que la investigació va concloure que ella no era qui havia agredit el seu fill. “Trencar el vincle de forma brusca d’un dia per l’altre és un dany psicològic molts cops irreparable”, explica l’activista Ana Ara. “I això és el que em sembla més greu per part de les institucions, que no es responsabilitzen dels danys causats: ningú ho assumeix, ningú et diu ni tan sols que va ser un error. Res, absolutament res”.

González denuncia que les treballadores de la DGAIA van ser “racistes, incomprensives, sentia que jo els explicava una cosa i elles entenien el que volien entendre”. I quan, després d’onze mesos de només poder visitar el seu fill una hora a la setmana al centre residencial d’acció educativa (CRAE) de Manresa, on el tenien acollit, el va recuperar, es va veure abocada de nou a la precarietat amb un nen amb diversitats funcionals derivades de l’accident.

“Això per mi és molt colonial”, denuncia Ana Ara, “si es preocupaven de com vivia aquest nen abans, també haurien de pensar que hi ha unes necessitats econòmiques i efectives que tant la mare com el nen tenen després del dany que els hi ha fet: mentre estava al CRAE hi havia un pressupost per a la institució; en el moment que el tornen a la seva mare ja no hi ha pressupost per a res”.

Com el fill d’Eli González, actualment hi ha 8.448 infants i adolescents en mesura protectora segons la DGAIA, el 41% estrangers. Davant d’aquesta situació, Ara creu que és imprescindible i estratègic “que puguem crear xarxes entre els moviments socials de persones a qui no ens agrada aquest sistema i les dones migrants”.