“No vaig poder més: em vaig saltar el reagrupament. Havia esperat sis mesos i ni tan sols m’havien contestat, així que vaig anar per l’altra via, que és anar a buscar-los”. El reagrupament familiar està establert al capítol II de la llei d’estrangeria. Per a la defensora del territori hondurenya Dalila Argueta, però, aquest dret no ha estat garantit.
El juny de 2021, quan ja portava dos anys sense veure els seus fills, dos anys “de pors a ser denegada, a rebre una carta de retorn a un país que em vol morta”, li van aprovar l’estatus de refugiada. Immediatament, va sol·licitar el reagrupament familiar a l’Oficina d’Asil i Refugi (OAR) de Madrid, amb la documentació que ja havia preparat prèviament amb advocades solidàries.
Les ànsies per retrobar-se amb els seus dos fills, que creixien lluny a cura de la tieta i els avis, eren immenses. “Una abraçada real mai es podrà canviar per un petó enviat a través d’una pantalla”, declara emocionada. El dia fatídic en què, de cop, tot va canviar, va haver de marxar sense dir adeu. Feia dies que l’amenaçaven i la perseguien per la seva activitat de denúncia imparable contra un projecte miner que s’instal·lava al territori que l’havia vist créixer, Guapinol, a Honduras. El terror s’havia apoderat del seu dia a dia i, quan va explicar que havia estat víctima d’un intent d’assassinat a les companyes de la Iniciativa Mesoamericana de Defensores (IMD), entre totes van decidir que havia de sortir immediatament del país.
“Jo sé que als meus fills els vaig fer molt mal. Mai ens havíem separat i el temps que hem estat separats mai el podrem recuperar”, explica amb dolor Argueta. “Ara aprofitem el present.” Després de gairebé tres anys sense veure’ls i un any després d’haver sol·licitat el reagrupament familiar formal que ja mai acabarà de tramitar, el 3 de juny de 2022, en un pla estratègic secundat per IMD, la Casa de Defensoras Basoa y altres organitzacions, Argueta va volar a un país veí al seu –on no pot entrar legalment per ser refugiada– per retrobar-se amb els seus dos fills i endur-se’ls cap al País Basc, on ara conviuen amb una realitat totalment nova com a menors indocumentats.
El seu ha estat un reagrupament autogestionat i acompanyat per la xarxa d’afectes i cures que ha construït durant molts anys. Però no tothom que sol·licita el reagrupament gaudeix d’aquesta xarxa ni d’aquest pla B. I, per altra banda, el mig milió de persones que viu sense papers durant una mitjana de set anys no pot demanar aquest reagrupament formal i sempre es veurà obligada a recórrer a aquestes vies informals per retrobar-se amb la seva família, sotmetent-se, sovint, a situacions de racisme institucional. “T’hauries d’haver preparat abans de portar els teus fills. Ningú et va dir que els portessis”, denuncia Susana Espinoza, mare peruana, que li va etzibar una treballadora de Serveis Socials.
“S’ha demostrat, sobretot amb el cas de les refugiades d’Ucraïna, que quan es vol es pot”, denuncia Dalila Argueta. La nova reforma de la llei d’estrangeria ha flexibilitzat els requisits per al reagrupament familiar de menors, familiars amb diversitats funcionals o en situació de vulnerabilitat: es requerirà tenir un ingrés inferior al que hi havia fins ara, entre altres canvis favorables.
Però el principal obstacle que es troben les que intenten portar la seva família cap a l’Estat espanyol són els llargs períodes d’espera derivats de la densa burocràcia que s’ha de dur a terme. De nou, es deshumanitzen les persones, les maternitats i les menors sotmetent-les a un tràmit complex ple d’obstacles. Dones cuidadores de les llars i famílies d’aquest país que no poden cuidar els seus fills i filles si no és a través de l’acompanyament de les seves pròpies xarxes de suport.