Degut a la seva situació geogràfica, que el converteix en una de les portes a Europa, l’any 1985 l’Estat espanyol aprovava per primer cop una llei destinada íntegrament a legislar en matèria migratòria. L’objectiu no era altre que restringir l’arribada de persones estrangeres al territori i condemnar a la irregularitat aquelles que ja hi vivien. La llei ha patit diverses reformes encaminades principalment a fer més complexos alguns dels obstacles per a la regularització de les persones estrangeres i a afavorir-ne el retorn, augmentant l’estada màxima en un CIE o commutant penes de presó per l’expulsió del país.

L’última d’aquestes reformes ha entrat en vigor aquest mes d’agost i, un cop més, lluny de beneficiar les persones residents irregularment a l’Estat espanyol, aposta per la contractació en origen i la migració circular, és a dir, la temporalitat. Aquesta reforma incorpora també una nova manera de tramitar l’arrelament –fins ara social, laboral o familiar– per a les persones que ja tinguin dos anys d’empadronament i es comprometin a cursar una formació dins els àmbits laborals des dels quals hi ha demanda. “És una reforma totalment mercantilista”, assegura Victoria Canalla, ja que “té com a objectiu el que convé al mercat laboral espanyol i no la consecució de drets”. I tem que el nou arrelament per formació es limiti només a “tasques de neteja o construcció, la història de sempre”.

“No és una llei garantista, sinó que crea una situació de no drets que implica l’exclusió d’una minoria, ja que l’exposa a la violència en quedar fora de les polítiques".

La llei d’estrangeria “es basa en un prejudici ètnic absolut, produït per segles de colonialisme, que considera les persones estrangeres, en concret les sud-americanes, subjectes inferiors”, assegura Gabriela Poblet. En paraules de l’activista argentina Victoria Canalla, “es tracta d’una llei racista perquè contempla qui ve de fora com un subjecte diferent: l’altre”. “No és una llei garantista, sinó que crea una situació de no drets que implica l’exclusió d’una minoria, exposant-la a la violència en quedar fora de les polítiques públiques i obligant-la constantment a esquivar obstacles”, afegeix.

“L’Estat exerceix un racisme institucional inhumà que et posa traves per a qualsevol tràmit”, denuncia Eli González, exiliada des de Nicaragua, mare i sol·licitant d’asil a qui han denegat la protecció internacional. Aquest racisme implícit en la llei es fa visible quan les persones migrades s’han d’enfrontar a les institucions espanyoles, a les quals tot sovint temen.

González denuncia la “situació ridiculitzant” que va viure des de la seva primera gestió amb Estrangeria, esperant, de matinada, durant moltes hores en una llarga cua al carrer per accedir a una cita prèvia per ser atesa. D’ençà de la pandèmia, les llargues cues a la porta de qualsevol oficina d’estrangeria o d’asil s’han convertit en hores i hores davant la pantalla per mirar d’aconseguir virtualment una cita.

La saturació de les oficines d’estrangeria ha creat un mercat irregular de cites, que, per més que s’ha denunciat, no s’està abordant.

Actualment, aquesta tasca és impossible. La saturació d’aquestes oficines ha creat durant els últims dos anys un mercat irregular de cites, que, per més que ha estat denunciat a institucions públiques des de col·lectius i entitats, no ha estat per ara abordat. I si ja eren poc accessibles els processos d’estrangeria i asil, ara, amb tarifes de fins a 200 euros per una cita prèvia, ho són molt menys.

Aquesta violència se suma a la situació de sotmetiment, por i explotació laboral que per a moltes migrants –segons el mateix ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá– dura una mitjana de set anys i mig. Això vol dir que per a algunes migrants aquesta situació s’allarga durant quatre anys, però per a altres pot arribar fins a dotze: dotze anys sense drets.

Segons diversos estudis, el col·lectiu de persones estrangeres a l’Estat espanyol està sobrerepresentat en els índexs de pobresa. La llista de dificultats i obstacles per aconseguir el que qualsevol persona necessita és llarga. Un nom estranger, el color de pell o la senzilla absència d’un DNI espanyol impossibiliten moltes vegades l’accés a un dels principals drets humans: l’habitatge.

Les persones i fons voltors propietaris al·legaran que persones sense papers, sense un contracte laboral i sovint sense un compte corrent al banc no tenen prou garanties per firmar un contracte com a llogateres. Alhora, la irregularitat no els permet tenir un contracte de treball ni, per tant, cotitzar per tenir algun dia una prestació d’atur o una pensió, de manera que el peix es mossega la cua: ni sostre ni feina garantits.

L’economia submergida és l’únic camí. Per tant, la llei d’estrangeria és la responsable i creadora d’aquesta economia informal que el mateix Estat diu combatre.

L’economia submergida és l’únic camí. Per tant, la llei d’estrangeria és la responsable i creadora d’aquesta economia informal que el mateix Estat diu combatre. Un altre peix que es mossega la cua. “La llei ens treu la possibilitat de tenir els mateixos drets que la resta de persones i ens deixa en uns llimbs legals durant almenys tres anys, durant els quals serem explotades treballant de manera irregular. I, per sortir d’aquí, hem de fer de tot i més”, assegura Ana Isabel Ríos, una migrant colombiana que prefereix guardar l’anonimat pel risc al qual s’exposarà en denunciar la manera a través de la qual va aconseguir la residència.

Els recorreguts per “sortir d’aquí”, d’un forat negre inevitable, són diversos. El primer pas, imprescindible per a totes i que –tot i que hauria de ser ben senzill– sovint no està sent garantit per les administracions públiques, és l’empadronament. Aparèixer al registre del padró del municipi espanyol on la persona estrangera resideixi serà la garantia d’altres drets com la salut o l’educació de menors.

El dret a l’empadronament és la porta a la resta de drets. Per llei, tots els ajuntaments tenen l’obligació d’empadronar a tothom, també si viuen sota un pont o en un caixer automàtic.

El dret a l’empadronament, doncs, és la porta a la resta de drets –una porta que de vegades ja costa d’obrir. Per llei, tots els ajuntaments tenen l’obligació, a través de l’Oficina d’Atenció al Ciutadà, d’empadronar totes les persones que resideixin al seu municipi, també si viuen sota un pont o en un caixer automàtic, a través de la figura del “padró sense domicili fix”.

Molts consistoris, però, no compleixen la llei i exigeixen un contracte de lloguer o de propietat a l’hora d’empadronar-se. Aquesta falta de garanties d’un dret bàsic ha fet sorgir un mercat irregular –un altre– on es pot comprar la possibilitat d’empadronar-se pagant fins a 500 euros anuals a persones nacionals espanyoles o estrangeres residents perquè t’empadronin a casa seva.

Hi ha diverses ONG, com la Creu Roja, o entitats i col·lectius de la mateixa població migrant organitzada, com Mujeres Pa’lante, que ofereixen assessorament perquè això no passi, però moltes vegades acaba sent inevitable. Sigui com sigui, l’objectiu de qualsevol migrant una vegada ha arribat a l’Estat espanyol és empadronar-se tan aviat com pugui, perquè és només aleshores, quan ja consti al padró, que començaran a acumular-se realment els dies, les setmanes i els anys que necessita per arribar a regularitzar-se de la manera més comuna: l’arrelament social.

L’arrelament social l’aconsegueixen aquelles persones que poden demostrar, a través del padró, que han viscut tres anys consecutius en territori espanyol.

L’arrelament social és una de les modalitats d’autorització temporal per viure i treballar a l’Estat espanyol durant un període de temps prorrogable. L’aconsegueixen aquelles persones que poden demostrar, a través del padró, que han viscut tres anys consecutius en territori espanyol i que compleixen altres requisits com l’obtenció d’un o diversos contractes de treball que sumin almenys trenta hores setmanals, l’absència d’antecedents penals, la realització de cursos de la llengua local –Castellana, catalana o eusquera– i un informe que demostri la seva integració social. La periodista colombiana Liza Roncancio, com milers de persones en situació irregular, ja reuneixen tot el que es necessita per dur a terme aquest arrelament, menys el contracte laboral.

Aquests contractes, com en el cas d’Eli González, s’acaben fent realitat “gràcies a persones de confiança que et fan el favor; d’altra manera, és molt difícil”, assegura la jove nicaragüenca. Roncancio, per la seva banda, després que li deneguessin la sol·licitud d’asil, ràpidament va descobrir que la seva millor opció era optar per l’arrelament social: “Jo he estudiat català, cultura catalana, un curs subvencionat de màrqueting digital… Tinc tots els requisits. Només em falta una oferta de contracte, però, amb l’edat que tinc i sense papers, qui em contractarà? Quedes realment en un cul-de-sac”, es lamenta preocupada. Actualment, té esperances en la nova reforma, en aconseguir un arrelament per formació a través de comprometre’s a fer una altra formació, un nou camí per a la regularització que ofereix un permís de residència però no de treball.

L’arrelament laboral, en canvi, permet obtenir la residència després de dos anys de viure al país de forma continuada, però has de demostrar que hi has treballat sense contracte un mínim de sis mesos. Per assolir aquesta via, has de denunciar el teu contractador i una inspecció de treball ha de verificar que hi treballes sense contracte, procés que genera por i desconfiança per la possibilitat de perdre la feina o perjudicar les companyes que t’han ajudat fins ara. Aquest arrelament funciona sobretot per a aquelles sol·licitants d’asil que han gaudit d’un permís de treball durant el temps que eren sol·licitants, però, en ser denegades, queden en situació d’irregularitat.

L’arrelament familiar és el camí més ràpid i més senzill, però és una opció que en molts casos es presta a abusos.

Finalment, l’arrelament familiar permet a una persona amb almenys un any al país obtenir la residència si té una relació de parentesc directe amb una persona de nacionalitat espanyola, sigui per ascendència, descendència, matrimoni o parella de fet. Aquest és el camí més ràpid i més senzill i, per tant, el que moltes persones migrades busquen agafar, sigui com sigui, però és una opció que en molts casos es presta a abusos.

“Jo he aconseguit el permís de residència a través de pagar-li a una persona de nacionalitat espanyola perquè fes el tràmit de parella de fet amb mi. Això ha implicat vuit pagaments de 500 euros, que en sumen 4.000, i per això ell m’ha empadronat a casa seva”, explica Ana Isabel Ríos. Després de tres anys sense tornar al seu país degut a la situació d’irregularitat, l’estudiant de comunicació colombiana va poder visitar els seus pares a Cali i va poder fer les pràctiques del màster que tenia aturades a causa també de la manca de documentació: “M’era impossible acabar-lo sense fer les pràctiques en una empresa, però cap empresa m’acceptava sense NIE. Estava desesperada”.

Abans de trobar la persona que avui és la seva parella de fet per conveniència, buscant maneres de trobar una parella amb qui casar-se, l’estudiant colombiana va topar amb un bufet d’advocats que demanava 8.000 euros per aconseguir-li una parella i tramitar-li el permís de règim comunitari com a familiar de ciutadà de la Unió Europea. “Eren massa diners i, a més, em va semblar molt greu que els advocats fossin colombians com jo”, explica Ríos.

Un mercat irregular més, alimentat sobretot per altres persones migrants ja regularitzades i precaritzades que busquen maneres d’obtenir recursos econòmics a través de les necessitats que saben –perquè les han viscut– que altres persones travessen. I és que sortir de la irregularitat no significa sortir del contínuum de violències que les persones migrants viuen des que es veuen forçades a fugir dels seus territoris. Es tracta d’un contínuum que no acabarà mentre persisteixi el racisme estructural global.

“M’amenaça que em traurà del padró de casa seva si no li pago 500 euros cada any”, fet que podria provocar la no renovació del seu permís de residència.

Però el malson encara no ha acabat. La jove colombiana denuncia que actualment és “víctima de xantatge econòmic per part d’aquest senyor: m’amenaça que em traurà del padró de casa seva si no li pago 500 euros cada any”. Deixar d’aparèixer al padró de la seva parella de fet podria provocar la no renovació del seu permís de residència, però “500 euros són molts diners per a algú que continua tenint una situació econòmica inestable com jo, que pretén enviar diners a casa, a Colòmbia. És molt complicat”, es lamenta indignada.

“En aquest moment no hi ha cites prèvies” és l’anunci que s’ha trobat Juan Diego Capaz a la pantalla quan pretenia aconseguir una cita per demanar asil. Capaz és un jove indígena colombià que ha hagut de sortir del seu territori degut a amenaces de mort per part de grups paramilitars. Ha pogut arribar a Barcelona a través de xarxes informals de solidaritat i d’una petita ONG, que li ha facilitat recursos per al vol i les primeres setmanes de supervivència –un coixí molt favorable que no tothom té. S’ha assessorat bé i ha rebut acompanyament jurídic per part d’entitats com la Fundació Bayt Al-Thaqafa. Per això el primer que sap que ha de fer és empadronar-se. Malgrat els obstacles, ho aconsegueix.

“En aquest moment no hi ha cites prèvies”, continua sortint a la pantalla cada vegada que ho intenta. Un mes després de la seva arribada, ja ha passat per tres cases solidàries diferents i ha trobat un contacte que li ofereix, per 80 euros, una cita per al cap de dos mesos a la ciutat veïna de Tarragona. “Estic obligat a fer-ho perquè, si no, se m’acaba el permís de turista i aleshores no seré ni una merda per a l’Estat espanyol”, etziba enfadat. No sap del tot si fiar-se’n. De moment només és una promesa. Quan aquesta persona li entregui una cita l’hi pagarà amb el poc que li queda.

S’estan arribant a pagar fins a 500 euros per una cita prèvia per demanar asil.

Des de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) asseguren que els consta que s’estan arribant a pagar fins a 500 euros per una cita prèvia per demanar asil. “És bastant decebedor. Haver de sortir del meu territori, venir on se suposa que estaria millor i haver de pagar per accedir al que se suposa que és un dret”, continua Capaz.

Ha buscat feines informals, però, per ara, no ha tingut sort. Sense papers es fa molt difícil treballar. Tot i que és una mica tímid, amb el pas de les setmanes ha construït una xarxa informal, sobretot de persones colombianes com ell i migrades en general, que s’ha convertit en essencial per continuar endavant. Aquesta xarxa li ha acabat de donar els consells que necessitava. Ara sap que, encara que aconsegueixi finalment demanar-lo, el més probable és que li deneguin l’asil, com a la seva conterrània Liza Roncancio, periodista amenaçada per la seva tasca informativa a Colòmbia. Dos anys i una pandèmia després de demanar asil, li van comunicar que la seva sol·licitud havia estat denegada, com la de 18.614 colombianes més només l’any 2021.

Les persones a qui se’ls denega l’asil no han d’abandonar el país en quinze dies com indica la carta que els donen, sinó que poden romandre al país i esperar a tenir tres anys d’empadronament per fer arrelament social.

També li han explicat que, encara que es converteixi en sol·licitant d’asil, sempre tindrà oberta la via de l’arrelament familiar: aconseguir parella o trobar una persona amb nacionalitat espanyola disposada a compartir privilegis, signar com a parella de fet i obtenir la residència d’aquesta manera. “També és important recordar que les persones a qui se’ls denega l’asil no han d’abandonar el país en quinze dies com indica la carta que els donen, sinó que poden romandre al país i esperar a tenir tres anys d’empadronament per fer arrelament social. Per això és tan important el padró”, clarifica Rodrigo Araneda, migrant xilè i president d’ACATHI, una petita associació que fa acompanyament psicosocial a persones refugiades de la comunitat LGTBIQ+ a Barcelona.

Segons Araneda, un activista amb molta experiència assessorant sol·licitants de refugi, “són moltes les persones que demanen asil per tenir algun tipus de documentació durant un temps”, una conseqüència gairebé inevitable que es desprèn de la perversitat ja referida de la llei d’estrangeria. “L’asil no és un tema central. La visió de l’Estat espanyol se centra més en la migració, es preocupa més per crear sortides a partir de la llei d’estrangeria que per estructurar elements d’asil”, continua. Una mostra d’aquesta dinàmica és que la llei d’asil, aprovada el 2009, encara no té un reglament que la desenvolupi tretze anys després.

El panorama no és el millor, però Juan Diego Capaz també sap que sol·licitar asil és la via més ràpida per obtenir un permís de treball que totes aconsegueixen al cap de sis mesos de formalitzar la sol·licitud. Poder signar un contracte laboral i cotitzar serà un gran pas cap a l’estabilitat que perd qualsevol persona quan migra. A més, tot i la situació de col·lapse, tindrà alguna possibilitat d’entrar al sistema d’acollida que li brindarà allò bàsic per viure mentre no trobi feina.

El règim de fronteres global i la llei d’estrangeria espanyola suposen les primeres violències per a les persones refugiades. La següent, ja en àmbits autonòmics i municipals, és trobar-se amb l’enorme dificultat de demanar asil per la falta de cites prèvies. Però encara en queda una altra de molt temuda: un sistema burocràtic que t’obliga a anar a la policia per deixar constància de la intenció de sol·licitar asil. Sí, la cita prèvia que tant costa d’aconseguir “és una cita per demanar la cita, és així de burocràtic”, assegura Araneda.

“És una cita per demanar la cita, és així de burocràtic”.

Per tant, és obligatori tractar amb un cos de seguretat –que a moltes els recorda l’actor armat que els perseguia al seu país d’origen– per tal d’obtenir refugi al que es considera un territori segur. “És una revictimització total haver de dirigir-me a la policia per aconseguir asil”, pensa Lucía Ixchiú, refugiada al País Basc juntament amb Cano.

A més a més, sempre amb llargs temps d’espera. Actualment, poden arribar a passar entre vuit mesos i un any des que aterren a l’Estat espanyol fins que obtenen formalment un document, la targeta vermella o un senzill full blanc que els identifica com a sol·licitants d’asil amb un número d’identitat d’estrangers (NIE) provisional. “Fins a arribar a aquest moment, vam viure temps molt durs, de desarrelament total”, recorda Ixchiú. “És impossible generar arrelament quan hem viscut en cinc llocs diferents en pocs mesos. Nosaltres som la nostra pròpia casa”, afegeix el seu company, Carlos Cano.

Tot i que al voltant de 70.000 persones demanen asil cada any, el sistema d’acollida estatal disposa d’unes 10.000 places.

En un circuit paral·lel al de sol·licitar protecció internacional, existeix la possibilitat d’accedir al sistema d’acollida estatal, que inclou habitatge, alimentació, assessorament jurídic i laboral i atenció psicològica. Actualment, tot i que al voltant de 70.000 persones demanen asil cada any, el sistema d’acollida estatal disposa d’unes 10.000 places, que acaben sent per a les persones i famílies en situació de més vulnerabilitat.

I aquí és on la terciarització o externalització de les funcions públiques és més pronunciada. Al sistema d’acollida s’accedeix només a través de tres ONG: la Creu Roja, la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) i Accem. “Accedir al programa és difícil. Hi ha una mitjana de quatre mesos d’espera”, explica Estel·la Pareja, directora de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR).

Sobretot es complica per a les que fugen de la violència però encara no són formalment sol·licitants d’asil perquè no hi ha cites prèvies disponibles per fer el tràmit. “En alguna ocasió s’ha aconseguit entrar a la llista per accedir al sistema d’acollida amb captures de pantalla que demostren que no han pogut demanar asil”, declara Pareja.

Aquest laberint ja prou impossible es complica amb l’actitud que algunes entitats tenen de cara a les sol·licitants de refugi. “Com a dona indígena, vaig ser víctima de racisme a Madrid, a casa de companys teòricament solidaris, i també amb el sistema d’acollida estatal a través de CEAR”, assegura l’activista Lucía Ixchiú. Si bé altres refugiades han rebut un bon tracte, són diverses les que denuncien no haver estat prou escoltades o haver patit canvis de domicili que les obligaven a allunyar-se de la xarxa de suport que amb dificultats ja havien construït.

“Haver de canviar de municipi és una violència simbòlica molt forta”.

“Si vens de viure violència al teu país d’origen i ara ets refugiada, sol·licitant d’asil o, pitjor encara, migrant forçada a qui han denegat l’asil i tens tota una història de violència però no ets reconeguda com a refugiada i et llegeixen com a migrant econòmica… Si a sobre has de tornar a explicar la teva història una vegada i una altra, estàs revivint-ho eternament”, reflexiona l’antropòloga experta en migracions Gabriela Poblet. “Haver de canviar de municipi és una violència simbòlica molt forta”, afegeix.

En termes d’acompanyament sociojurídic de les persones sol·licitants d’asil, continua el laberint. “Els dispositius d’acollida d’aquestes entitats han augmentat, però són un caos”, assegura Poblet. “L’externalització el que fa sobretot és precaritzar. La gent no sap ben bé on va: acudeixen al SAIER, després a un altre servei, se sobreposen recursos i no entenen bé qui els porta el procés d’asil. Hi ha una falta de referents clars”, segueix l’antropòloga

Com a excepció a la situació general de l’Estat espanyol, la ciutat de Barcelona és l’única que compta amb un servei públic municipal d’assessorament, anomenat Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER), que el que fa substancialment és derivar a altres entitats. Estel·la Pareja, de la CCAR, hi veu la part positiva: “Davant d’una tendència neoliberal des dels anys 80 d’externalització de les funcions de l’estat, nosaltres preferim ser nosaltres, la societat civil organitzada en forma d’entitats, les que gestionem aquests serveis que que siguin empreses amb finalitats de lucre”.

“Enfocar els sistemes d’acollida des d’una perspectiva de protecció integral feminista, basada en l’escolta de les necessitats de les persones”.

Per evitar els laberints, la revictimització i les diverses violències a les quals s’enfronten les refugiades, per tal de poder donar camins de vida digna a les persones refugiades, seria imprescindible enfocar els sistemes d’acollida des d’una perspectiva de protecció integral feminista, basada en l’escolta de les necessitats de les persones i en perseguir, des d’un inici, l’autonomia individual en contextos comunitaris.

“Per mi, pel que fa a l’acollida local, el que s’ha de fer és invertir diners i temps en una primera entrevista i una segona i una tercera amb un sol referent, i ben feta”, aconsella Poblet. “Una entrevista de primera acollida llarga serà molt més efectiva perquè coneixerem millor la persona, sabrem què necessita, on derivar-la, no anirà a altres entitats i optimitzarem recursos”, sentencia.

En els últims cinc anys, 120.000 veneçolanes i 72.500 colombianes han demanat asil a l’Estat espanyol: gairebé 200.000 persones desplaçades forçadament que aterren, en gran part a Madrid i Barcelona, sense gaire xarxa de suport. A la majoria se’ls ha denegat la sol·licitud de refugi. La gran diferència és que al 80% de les persones de Veneçuela se’ls han atorgat permisos de residència i treball d’un any de durada per raons humanitàries i, en canvi, a les de Colòmbia i la resta de països de l’Amèrica Central, tot i viure situacions de violència extrema, se’ls ha denegat qualsevol mena d’ajuda a un 94% dels casos. “Les persones a qui ens han negat l’estatus de refugiades quedem en una situació de vulnerabilitat total, irregulars i sense poder tornar al territori”, explica la periodista colombiana Liza Roncancio.

“És un tema estrictament geopolític. Quan parlem de migració, al final parlem de relacions internacionals, d’interessos comercials i polítics”, declara Poblet. Per una banda, més enllà dels interessos particulars de l’Estat espanyol amb cada país, a Veneçuela se li ha reconegut una situació de crisi humanitària des d’altaveus internacionals, mentre que a Colòmbia, tot i que continuïn havent-hi enfrontaments armats de manera quotidiana i hagin estat assassinats 1.300 líders socials en els últims cinc anys, el discurs imperant subratlla els acords de pau firmats a l’Havana el 2016. Per altra banda, Colòmbia, a diferència de Veneçuela, és un aliat pel que fa al model econòmic, i concedir refugi a les persones que en fugen seria una manera indirecta d’acceptar una situació de risc i inestabilitat que no convé als mercats.

Entre 2000 i 2004, el país de García Márquez i l’Equador eren els orígens dels “col·lectius més grans de migrants llatinoamericanes”, tal com recorda Poblet. Entre 2018 i 2021, ha tornat a pujar la seva migració, que a l’arribar es recolza en les xarxes antigues que ja estaven establertes a l’Estat espanyol. El primer pic es va donar durant el govern d’Álvaro Uribe, els falsos positius i el paramilitarisme. El segon pic, que tot i l’arribada de l’esquerra al govern encara s’expandeix amb l’arribada constant de colombians com Juan Diego Capaz, coincideix amb el govern d’Iván Duque, pupil d’Uribe, i el retorn de la guerra malgrat la firma dels acords de pau de 2016.

A un 80% de les persones veneçolanes sol·licitants d’asil se’ls entrega protecció internacional per raons humanitàries, mentre que només a un 6% de les colombianes se’ls dona refugi.

Per tant, tot i afectar la situació jurídica i els drets humans de milers de persones, a causa d’una decisió exclusivament política i financera, a un 80% de les persones veneçolanes sol·licitants d’asil se’ls entrega protecció internacional per raons humanitàries, mentre que només a un 6% de les colombianes se’ls dona refugi.